Tot caminant per Collserola
encara podem trobar garrofers. No trobem cultius però sí restes d’antics camps,
alguns amb els troncs molt vells, d’altres amb un munt de rebrots.
Veiem les seves fulles sempre verdes, els seus fruits, marrons foscos en for-ma de mitja lluna, sentim la seva olor, agraïm l’ombra amb la que ens convida a descansar als seus peus...
Però, per què ens passa desapercebut? És un arbre que no es pot descriure com maco ni com gran, que normalment no té forma d’arbre, ja que és molt habitual que rebroti per les arrels, que quan és vell, el seu tronc, retorçat, el trobem amagat.
N’hi ha coses que encara passen més inadvertides pel simple caminant:
- La diferenciació de sexes. Trobem arbres mascle i femella, i també n’hi ha d’hermafrodites. Tot un conjunt de possibilitats que encara que passin desapercebudes pel simple visitant, les seves flors que surten de fusta vella són petites i poc vistoses, són molt importants per garantir la reproducció.
Flor femenina |
Tot i ser un arbre del que es pot aprofitar tant la fusta, com també el fruit i la llavor, no està sent gens rendible i, en conseqüència, el seu cultiu s’està abandonant. Per evitar-ho, s’està intentant obrir una nova sortida, s’està introduint la farina de garrofa (part del fruit) en l’alimentació humana.
Però quins
avantatges té aquesta farina en comparació amb d’altres aliments? Quin és el
seu valor afegit? Com fer canviar la mentalitat dels possibles futurs clients
per què introdueixin la garrofa en la seva alimentació? Com convertir un
“menjar d’animals i de pobres” en una “delicatessen”?
Ara, tot sabent
que n'hi ha noves sortides i que han aparegut nous mètodes més productius
de cultivar-ho, ens hem de preguntar si veurem nous cultius de
garrofer al Collserola, una zona on l’agricultura està deixant-se una mica de
costat, però on també se n’està tornant a potenciar.